Sóc fan dels zombies, fa uns quants anys vaig començar a mirar pel·lícules mítiques com “La nit dels morts vivents” (1968) o “El retorn dels morts vivents” (1985). Aquestes pel·lícules van posar la base del que ara són els zombies, simples éssers que només caminen i s’alimenten, éssers que tenen el cervell atrofiat i són primaris.
Pel que he observat, i espero no equivocar-me, totes les pel·lícules i sèries tracten sobre la supervivència a l’apocalipsi zombie, es limiten a narrar la vida dels que s’escapen una vegada i altra, mai van més enllà, mai tracen un guió per eradicar l’epidèmia, acaben amb tragèdies (tots morts) o simplement no acaben (no se sap si els humans sobreviuen o no, perquè la plaga segueix), i això és massa bàsic, i amb els temps en que el gènere zombie està tant de moda, caldria innovar una mica i anar més enllà.
Ara fa uns mesos vaig descobrir un joc, l’Atom Zombie Smasher. És un joc molt bàsic en el que et limites a intentar salvar el màxim de gent possible, d’un territori (ciutat) determinat i els duus al territori que tens capturat, i per tant, conquerit i salvat de zombies. És un concepte que com dic, encara no s’ha aplicat a les pel·lícules que tracten sobre aquesta vessant de la ciència-ficció, i seria interessant afrontar la realitat que si no es fa front a l’epidèmia a gran escala, ningú sobreviurà. Des d’aquest punt de vista, aquest joc delimita el que entenc que és una ciutat amb els seus barris, i tu has de triar quin salvar, l’epidèmia es mesura per una escala de l’1 al 4, i naturalment la 4 és quasi impossible d’eradicar amb les armes convencionals. Aquest joc també posa a la disposició del jugador una sèrie de mercenaris i unitats (infanteria, tiradors, artilleria, mines o dinamita) que s’han de fer servir amb l’estratègia correcta per aconseguir salvar el mínim de gent possible, o directament capturar el territori i arreplegar els punts. També hi ha armes de destrucció massiva que serveixen per eradicar de forma més bèstia els zombies d’una determinada zona.
Bé, un cop explicat el concepte del joc, cal fer incisió en el final de la 2a temporada de The Walking Dead, que deixa entreveure que hi ha quelcom més enllà de la supervivència, i que sembla que la sèrie vol fer un pas endavant i intenta (o això sembla) definir un futur que passa per eradicar l’epidèmia. Penso que seria important o si més no, donaria un incentiu a la sèrie si els guionistes es centressin en quin ha de ser el procés per eradicar l’epidèmia, que ara ja sabem que tots els humans en són portadors. Caldria començar a delimitar el territori i exterminar els zombies de cadascun, i només això ja donaria un gran què a la sèrie, que ara crec que li manca.
Recordeu que la 3a temporada comença a la tardor, encara queda, però mentrestant podeu jugar a l’Atom Zombie Smasher! 
Quan em vaig adherir a SI, al juliol del 2010, tot just començava a rutllar, i prometia molt, moltíssim. Tots hi teníem les esperances posades, SI seria el partit que posaria sobre la taula la mala praxis política que impera actualment al nostre país. SI seria el garant de la democràcia a Catalunya.
Un company i amic em va comentar a un acte de presentació, a Capellades, que els feiem por, als d’ERC i als de CiU. Deia “ells realment estan cagats, els destrossarem la paradeta” “Solidaritat representem la bona voluntat de la gent d’aquest país”. Aquell company venia de Reagrupament, i em comentava que SI li agradava més perquè deia les coses a la cara, posava els problemes dels ciutadans sobre la taula i els plantejava una nova forma de fer política. Aquell company i amic va caure ara fa uns mesos, i desconec si encara és adherit a SI, perquè era inesgotable, i em va ensenyar moltes coses.
Tots ho crèiem, això. I per això vam entrar a militar en un projecte que ens engrescava de debò, que ens plantejava un objectiu que, tot i que nosaltres volíem ignorar-ho, resultava impossible d’assolir. Però hi vam treballar, ens hi vam deixar nits i nits, enganxant cartells i fent campanya per Internet.
No m’agrada dimitir, em vaig sentir malament la darrera vegada i avui també me’n sento. A ningú li agrada deixar un càrrec en el qual ha estat fent moltíssima feina en molt poc temps. Però quan t’hi conviden, quan els darrers mesos quasi t’hi obliguen, és un dret poder-ho fer, i fins i tot es converteix en un deure.
Quan no agrades a la majoria de la nit al dia, vol dir que quelcom es mou per darrere que no pots aturar, quan intoxiquen sobre tu i quan envien persones molt influenciables o simplement hooligans a perseguir-te, a posar-te la pistola darrere i dir-te que pleguis, l’únic que pots fer és deixar el càrrec, i amb ell, tota la feina que has estat fent els darrers mesos.
Aquests dies han estat un infern, no només per mi, i avui, afortunadament, he estat prou valent per fer un pas enrere i acceptar que m’han vençut, que les intoxicacions i el joc brut han guanyat la bona voluntat i la meritocràcia. Sí, aquella meritocràcia que tant defensava fa uns mesos, ha estat vençuda pel fantasma de la política professional. El partit que més defensa la regeneració democràtica ha atemptat reiteradament contra aquesta i ja no l’aplica a nivell intern, tot plegat resulta lamentable i trist, molt trist.
Avui parlaré des de la ignorància que tinc dels negocis aeronàutics, o de la situació financera en la qual estava Spanair, tampoc sé si les seves pèrdues han estat moltes o poques, però el que de ben segur sé és que tot plegat és negatiu per Catalunya, i mirat des dels ulls dels espanyols, és positiu per ells (deu ser que són propensos a voler-se mal a ells mateixos, en certa manera…).
Spanair és (o era?) una empresa catalana, finançada essencialment per empresaris catalans i organismes d’aquí. Així doncs, sabem que Spanair no és una empresa espanyola, malgrat el seu nom faci referència a Espanya. Spanair havia estat una gran empresa espanyola que va caure en picat després de l’accident aeri de Barajas, i això els ha sentenciat ja de per vida des d’Espanya.
Espanya mai ha donat diners a Spanair des del moment que aquesta passa a mans catalanes, i aquí comencem a entreveure quina espiral agafa Espanya quan no inverteix en una empresa que si acaba funcionant, podria arribar a competir amb Iberia (que per cert, ells sí que financien i li donen molts més diners que els que Spanair demanava), tot plegat comença a fer pudor de socarrim, i més veient el que ha passsat aquests dies, Spanair no tanca el tracte amb Qatar Airways, i per tant, la Generalitat acaba decidint no invertir-hi, i tot seguit, com qui no vol la cosa, el Govern Espanyol es desperta del seu son (no havien ni respòs a les demandes financeres de la companyia) i diu que imposarà a Spanair una multa de 9.000.000.000 d’euros (quantitat que evidentment enfonsaria l’empresa) i la retirada de la llicència per volar.
